peppla.com/blog

Us proposo un exercici. Som a l’any 2009, i el kilo de patates val 5 euros. Es molt important que tingueu a la ment que viviu al 2009 i que el kilo de patates val 5 euros. Ho repetiré un cop més, dos mil nou i cinc euros.

Ara som al 2012, i us ve de gust una truita de patates. Aneu al mercat i un kilo de patates val 1200 euros. Truqueu a la vostra familia al poble i us diu que allí el kilo de patates val 950 euros. Llavors mireu el vostre pressupost per al sopar d’avui i és de 3500 euros. Aneu al Mercadona i el kilo de patates val 1050 euros. ¿Què feu? ¿Compreu patates o no?

Apostaria a que compreu patates. ¿O no? Però això no és el més important… Read the rest of this entry »

Si escrius quelcom a un blog, sigui teu o senzillament estas comentant alguna de les noticies publicades, convé que segueixis aquestes recomanacions:

1) Com tenir sempre raó.
Només cal emprar les majuscules de forma adequada, per exemple, si dic: “Els nazis no eren tant mala gent com molts es pensen.” podeu dubtar de la meva afirmació, en canvi, fent servir de forma intel·ligent les majuscules, la frase: “Enver Hoxha era SENS DUBTE una bellisima persona.” és a totes llums una veritat com un temple.

2) Jo sí, i tu no.
Obviament estas escrivint per què tens informació, i la informació és poder. Tu no vols cedir el teu poder als ignorants, per tant els teus texts han d’estar plens de referències a informacions que només tens tu. Per exemple: “Si us expliqués que va passar en les reunions del concili Vaticà Segon, us caurien els collons al terra.”

3) No és ofensiu tractar als inferiors com a tals.
Per aixó conve barrejar adjectius qualificatius que ubiquin al lector, contrincant o qui sigui, en la seva posició al món, es a dir, el subsol. Si creus que, potser, t’has passat un poc, sempre pots afegir alguna paraula amable. Per exemple: “Amic meu, ets un petit insecte llefiscos que, en la seva bona voluntat, es deixa dur per la ignorancia.”

4) La cosa s’escalfa.
Si en “el fragor de la batalla” dialectica hem de criticar a algú, podem fer servir els insults sempre que: a) siguin qualificatius que mai fariem servir oralment per qualificar a la persona en qüestió en la seva presencia. b) és recomanable fer servir una identitat anònima o inventada per signar els insults. Per exemple: “La teva mare es bevia l’aigua de la escobilla del water, i així has sortit tu de fill de puta. Signat: Rabindranah Florolos.”

Continuarà…

(Sempre s’apren alguna cosa de les crisis de Reagrupament…)

Fa uns dies que faig fer un experiment, faig dues preguntes a la gent que m’envolta. Crec que és un experiment interessant i que genera reflexions. Us convido a que feu la prova. La primera pregunta és: Ets independentista? La veritat és que la majoria de la gent respon que no. Hi ha alguns, pot ser cada cop més, que responen afirmativament, però la majoria respon que no.
La següent pregunta és: Creus que Catalunya funcionaria millor essent independent? En aquest cas les coses canvien. Moltes de les persones que no es consideren independentistes responen que Catalunya funcionaria millor amb la independència.
Es a dir hi ha un grup de persones que son independentistes sense saber-ho, o que malgrat ser conscients de que la independència és el millor per Catalunya, no s’identifiquen amb el concepte “tradicional” d’independentisme.
Un altre punt interessant és que l’espectre ideològic de la gent que respon afirmativament a la segona pregunta es divers. Hi ha gent de dretes i d’esquerres. Crec que fins i tot alguns votants del PP.
Es aquest independentisme adormit el que cal despertar, conduir i aprofitar. Al cap i a la fi ningú vol estar pitjor si pot estar millor.
És noticia que en el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat ahir, es diu que un 21% dels enquestats creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent. Però us convido a fer un anàlisi d’un altra dada: un 35% creu que Catalunya hauria de ser un estat dins una Espanya federal. Es a dir, un 56% no està d’acord amb la configuració de les relacions entre Espanya i Catalunya. Repetim: Un 56% dels catalans NO volen ser ni una comunitat autònoma ni una regió d’Espanya.
Personalment crec que Espanya mai es constituirà com un estat federal i en qualsevol cas perquè Catalunya sigui un estat federat a Espanya, primer hauria de tenir capacitat de ser un estat independent.
Es a dir, tenim una majoria que creu que Catalunya funcionaria millor sent independent. També tenim una majoria que vol que Catalunya tingui capacitat per ser un estat independent.
Només cal fer un petit salt endavant.

Fa molt de temps que dono voltes a un pensament. Crec que s’ha d’avançar cap a la independència, però fins fa poc no tenia clar el següent pas. La meva sensació és que les coses, o estan quietes o gairebé no es mouen. Read the rest of this entry »

L’altre dia vaig tenir un somni. Vaig somiar que anava a canviar-me el cotxe, que ja toca. Al concessionari, el venedor em mostra un model fantàstic: no cal posar-li benzina, sense límit de velocitat, còmode i silenciós. Una passada. El venedor em diu que no em cal patir per la velocitat o per la carretera, literalment diu: “Pise a fondo”. Read the rest of this entry »

Tot llegint un post al blog del meu germà, he vist un comentari que sobre la espanyolitat de Montilla, que m’ha fet reflexionar sobre el concepte de català i el concepte d’espanyol. Està clar que aquest conceptes son antònims, es a dir, no es pot ser català i espanyol al mateix temps. I això no per culpa dels catalans, sinó per la persecució constant que Espanya i els espanyols han practicat contra tot allò que tingui el més mínim “tufo” a català. Son ells, en definitiva, els que han fet – i fan – que aquests conceptes siguin incompatibles.
Per tant, si no es pot ser català i espanyol al mateix temps, qui és més català? Aquell que rep el bastó d’Espanya? o aquell que sempre (que pot) va a pactar amb Espanya? En aquest sentit i si ho mirem des d’aquesta perspectiva, pot ser son més catalans Montilla i Castells, que Mas, Puigcercos, Carod o Saura.
Òbviament Montilla no és sent català, però està rebent d’Espanya el tracte que sempre han rebut els catalans: promeses, mentides i punyalades.
No tant òbviament, Mas, Puigcercos, Carod i Saura, es suposa que son catalans, però tots han perdut el cul per anar a pactar, negociar, o prendre cafè amb Madrid. Aquest és el comportament que tenen els bons espanyols que viuen a Catalunya.
Vol dir això que tota la gent que estigui per la independència ha de votar a Montilla? NO, clar que no. Primer perquè Montilla és el PSOE i com es van afanyar a recordar des de Madrid les passades eleccions, tots els vots que el PSOE rep a Catalunya, son de Zapatero. Segon perquè la independència no forma part del programa d’aquest partit i aquest concepte, la independència de Catalunya, és ara mateix més que un desig, una necessitat. És imprescindible per a la supervivència econòmica, social i cultural de Catalunya.
El que vull dir és que amb la resta de líders – els de Convergència, ERC o Iniciativa – Catalunya tampoc anirà enlloc. Cal una renovació, una revolució si s’escau. I en una revolució no es te por a l’hora de tallar caps, per suposat en sentit figurat.
Com diu el refrany, qui amb espanyols es gita, espanyol s’aixeca. I cap dels actuals líders dels partits nacionalistes han tengut cap problema a l’hora d’anar-se’n al llit amb Espanya en repetides ocasions.
Se’ls ha de fotre fora. A tots. Ja.

Les empreses, amb una caiguda d’ingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur, redueixen la seva despesa, adquirint menys productes i generant una minva encara més gran d’ingressos a les empreses.
Les empreses demanen finançament als bancs, finançament que es denegat per por a un increment de la morositat. Les empreses, ara sense finançament, han de deixar de pagar a alguns dels seus proveïdors. Aquests proveïdors – empreses ells mateixos – degut als impagats no poden fer front als seus deutes amb els bancs, per tant s’incrementa la morositat que aquests darrers pateixen.
Els treballadors que encara tenen feina, decideixen reduir la seva despesa i mirar d’estalviar un poc: que no sabem on ens durà el futur. Es redueix el consum, cauen les vendes i moltes empreses han de reduir plantilles, convertint aquell futur incert i temut en un present terrible.
Els bancs deneguen una hipoteca a una família, a la mateixa família a qui fa dos anys haguessin concedit la hipoteca i un poc més per canviar-se el cotxe. Un cop més el banc te por a la morositat. Aquesta família no pot comprar la casa que, un promotor quasi ofegat i una immobiliària que fa mesos que veu com les fotos de l’aparador engrogueixen per el sol, li ofereixen. El promotor acaba perdent la casa, que es queda el banc, i que acabarà venent a una subhasta per una fracció dels interessos que hagués obtingut de la hipoteca denegada. La immobiliària ha dacomiadar als seus venedors, que reduint de cop el seu ritme de vida, deixen de consumir productes, productes fabricats en empreses que tenen treballadors que no podran obtenir hipoteques.
El govern, preocupat per el dèficit, redueix la despesa de determinats ministeris, conselleries, etc… Les empreses que donaven serveis a l’administració redueixen els seus ingressos, i per tant paguen menys impostos.
I així podríem seguir tant i com volguéssim.
Es tracta d’una roda que va baixant per una pendent, i que cada cop gira més ràpid. Pot ser convindria recordar quina era la situació fa sis o nou mesos per adonar-se de la velocitat a la que estan passant les coses.
Quina és la solució?
Que el govern deixi de ser curt de mires, s’ha destar a l’alçada de les circumstàncies. I si no poden, que marxin. Calen mesures, contundents i decidides. Ara.
Que els bancs abandonin la mentalitat a curt termini i el campi qui pugui. Ara no és el moment de grans beneficis, és el moment de posar la llavor d’un sistema bancari més fort i consolidat. La base del sistema capitalista es l’assumpció de riscs, i de vegades cal tenir perdudes avui per tal de tenir bons resultats el mes vinent.
Els empresaris no necessiten un acomiadament més barat, necessiten poder vendre més, necessiten produir millor i necessiten poder vendre allà on els seus productes siguin requerits. Cal que les administracions i les entitats financeres col·laborin amb les empreses, sobretot en un país que ha de canviar d’una economia basada en la construcció a una basada en la logística, la productivitat, la qualitat, els serveis…
Els treballador han d’entendre que ara és el moment d’arribar a la feina cinc minuts abans, marxar cinc minuts més tard. No cal mitja hora per esmorzar, ni dues hores per dinar. Quan es fuma no es produeix. Internet és per treballar.
Tots junts hem d’entendre que els nostre futur passa per tenir una millor educació, per recuperar els valors de l’esforç i la responsabilitat. Per invertir en tecnologia i investigació…
Però no.
Les empreses, amb una caiguda dingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur…

Malgrat la evident importància dels Estat Units i el poder d’influència que te el seu president en tot el món, la elecció de l’amic Hussein com a passatger de l’Air Force One no ens traurà de la crisi actual.
Obama controlarà la despesa pública, els impostos i les polítiques del seu país, en cap cas les del nostre.
Nosaltres seguim en mans dels governs espanyol, europeu i català (citats per ordre d’incompetència) i la cosa no pinta millor avui que ahir.

Molts, entre els que jo m’he comptat en alguns moments, creuen que amb la crisis econòmica que afecta al nostre primer món s’aturarà la onada de immigrants que es juguen la vida per tenir-ne una de millor. Aquesta setmana hem descobert la veritat de la forma més horrible, la crisi que nosaltres vivim només serà un incentiu per a la immigració.
Si aquí puja el preu del combustible, allà pujarà el preu del blat o de l’aigua. Nosaltres patirem per arribar a final de mes, per pagar la quota de la visa. Ells patiran per menjar i per comprar medicaments. La seva solució lògica serà tornar a mirar cap al nord. Travessar deserts de sorra i d’aigua per tal d’arribar a la terra promesa. Encara que el viatge sigui molt car, més car del que alguns imaginen.
Aquest dilluns van trobar una pastera en la que faltaven tretze adults i un infant. Aquesta matinada han pogut rescatar una pastera on havien mort sis adults i nou infants.
Hem d’estar preparats per l’allau que ve. Hem d’estar preparats per rebre’ls, i que el que és més important, si som dignes de ser anomenats humans, hem d’estar preparats per acollir-los.

Es increïble com ens poden aixecar la camisa tant tranquil·lament les persones que es suposa que ens han de defensar. La comissaria de la Unió Europea per a les Telecomunicacions, la luxemburguesa Viviane Reding ha dit que pot ser hauríem de pagar per rebre trucades al mòbil, igual que paguem per fer-les. Segons sembla aquest és el model que hi ha als Estats Units, i allà paguen menys que aquí. Read the rest of this entry »