peppla.com/blog

Fa uns dies que faig fer un experiment, faig dues preguntes a la gent que m’envolta. Crec que és un experiment interessant i que genera reflexions. Us convido a que feu la prova. La primera pregunta és: Ets independentista? La veritat és que la majoria de la gent respon que no. Hi ha alguns, pot ser cada cop més, que responen afirmativament, però la majoria respon que no.
La següent pregunta és: Creus que Catalunya funcionaria millor essent independent? En aquest cas les coses canvien. Moltes de les persones que no es consideren independentistes responen que Catalunya funcionaria millor amb la independència.
Es a dir hi ha un grup de persones que son independentistes sense saber-ho, o que malgrat ser conscients de que la independència és el millor per Catalunya, no s’identifiquen amb el concepte “tradicional” d’independentisme.
Un altre punt interessant és que l’espectre ideològic de la gent que respon afirmativament a la segona pregunta es divers. Hi ha gent de dretes i d’esquerres. Crec que fins i tot alguns votants del PP.
Es aquest independentisme adormit el que cal despertar, conduir i aprofitar. Al cap i a la fi ningú vol estar pitjor si pot estar millor.
És noticia que en el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat ahir, es diu que un 21% dels enquestats creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent. Però us convido a fer un anàlisi d’un altra dada: un 35% creu que Catalunya hauria de ser un estat dins una Espanya federal. Es a dir, un 56% no està d’acord amb la configuració de les relacions entre Espanya i Catalunya. Repetim: Un 56% dels catalans NO volen ser ni una comunitat autònoma ni una regió d’Espanya.
Personalment crec que Espanya mai es constituirà com un estat federal i en qualsevol cas perquè Catalunya sigui un estat federat a Espanya, primer hauria de tenir capacitat de ser un estat independent.
Es a dir, tenim una majoria que creu que Catalunya funcionaria millor sent independent. També tenim una majoria que vol que Catalunya tingui capacitat per ser un estat independent.
Només cal fer un petit salt endavant.

L’altre dia vaig tenir un somni. Vaig somiar que anava a canviar-me el cotxe, que ja toca. Al concessionari, el venedor em mostra un model fantàstic: no cal posar-li benzina, sense límit de velocitat, còmode i silenciós. Una passada. El venedor em diu que no em cal patir per la velocitat o per la carretera, literalment diu: “Pise a fondo”. (more…)

Tot llegint un post al blog del meu germà, he vist un comentari que sobre la espanyolitat de Montilla, que m’ha fet reflexionar sobre el concepte de català i el concepte d’espanyol. Està clar que aquest conceptes son antònims, es a dir, no es pot ser català i espanyol al mateix temps. I això no per culpa dels catalans, sinó per la persecució constant que Espanya i els espanyols han practicat contra tot allò que tingui el més mínim “tufo” a català. Son ells, en definitiva, els que han fet – i fan – que aquests conceptes siguin incompatibles.
Per tant, si no es pot ser català i espanyol al mateix temps, qui és més català? Aquell que rep el bastó d’Espanya? o aquell que sempre (que pot) va a pactar amb Espanya? En aquest sentit i si ho mirem des d’aquesta perspectiva, pot ser son més catalans Montilla i Castells, que Mas, Puigcercos, Carod o Saura.
Òbviament Montilla no és sent català, però està rebent d’Espanya el tracte que sempre han rebut els catalans: promeses, mentides i punyalades.
No tant òbviament, Mas, Puigcercos, Carod i Saura, es suposa que son catalans, però tots han perdut el cul per anar a pactar, negociar, o prendre cafè amb Madrid. Aquest és el comportament que tenen els bons espanyols que viuen a Catalunya.
Vol dir això que tota la gent que estigui per la independència ha de votar a Montilla? NO, clar que no. Primer perquè Montilla és el PSOE i com es van afanyar a recordar des de Madrid les passades eleccions, tots els vots que el PSOE rep a Catalunya, son de Zapatero. Segon perquè la independència no forma part del programa d’aquest partit i aquest concepte, la independència de Catalunya, és ara mateix més que un desig, una necessitat. És imprescindible per a la supervivència econòmica, social i cultural de Catalunya.
El que vull dir és que amb la resta de líders – els de Convergència, ERC o Iniciativa – Catalunya tampoc anirà enlloc. Cal una renovació, una revolució si s’escau. I en una revolució no es te por a l’hora de tallar caps, per suposat en sentit figurat.
Com diu el refrany, qui amb espanyols es gita, espanyol s’aixeca. I cap dels actuals líders dels partits nacionalistes han tengut cap problema a l’hora d’anar-se’n al llit amb Espanya en repetides ocasions.
Se’ls ha de fotre fora. A tots. Ja.

Les empreses, amb una caiguda d’ingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur, redueixen la seva despesa, adquirint menys productes i generant una minva encara més gran d’ingressos a les empreses.
Les empreses demanen finançament als bancs, finançament que es denegat per por a un increment de la morositat. Les empreses, ara sense finançament, han de deixar de pagar a alguns dels seus proveïdors. Aquests proveïdors – empreses ells mateixos – degut als impagats no poden fer front als seus deutes amb els bancs, per tant s’incrementa la morositat que aquests darrers pateixen.
Els treballadors que encara tenen feina, decideixen reduir la seva despesa i mirar d’estalviar un poc: que no sabem on ens durà el futur. Es redueix el consum, cauen les vendes i moltes empreses han de reduir plantilles, convertint aquell futur incert i temut en un present terrible.
Els bancs deneguen una hipoteca a una família, a la mateixa família a qui fa dos anys haguessin concedit la hipoteca i un poc més per canviar-se el cotxe. Un cop més el banc te por a la morositat. Aquesta família no pot comprar la casa que, un promotor quasi ofegat i una immobiliària que fa mesos que veu com les fotos de l’aparador engrogueixen per el sol, li ofereixen. El promotor acaba perdent la casa, que es queda el banc, i que acabarà venent a una subhasta per una fracció dels interessos que hagués obtingut de la hipoteca denegada. La immobiliària ha dacomiadar als seus venedors, que reduint de cop el seu ritme de vida, deixen de consumir productes, productes fabricats en empreses que tenen treballadors que no podran obtenir hipoteques.
El govern, preocupat per el dèficit, redueix la despesa de determinats ministeris, conselleries, etc… Les empreses que donaven serveis a l’administració redueixen els seus ingressos, i per tant paguen menys impostos.
I així podríem seguir tant i com volguéssim.
Es tracta d’una roda que va baixant per una pendent, i que cada cop gira més ràpid. Pot ser convindria recordar quina era la situació fa sis o nou mesos per adonar-se de la velocitat a la que estan passant les coses.
Quina és la solució?
Que el govern deixi de ser curt de mires, s’ha destar a l’alçada de les circumstàncies. I si no poden, que marxin. Calen mesures, contundents i decidides. Ara.
Que els bancs abandonin la mentalitat a curt termini i el campi qui pugui. Ara no és el moment de grans beneficis, és el moment de posar la llavor d’un sistema bancari més fort i consolidat. La base del sistema capitalista es l’assumpció de riscs, i de vegades cal tenir perdudes avui per tal de tenir bons resultats el mes vinent.
Els empresaris no necessiten un acomiadament més barat, necessiten poder vendre més, necessiten produir millor i necessiten poder vendre allà on els seus productes siguin requerits. Cal que les administracions i les entitats financeres col·laborin amb les empreses, sobretot en un país que ha de canviar d’una economia basada en la construcció a una basada en la logística, la productivitat, la qualitat, els serveis…
Els treballador han d’entendre que ara és el moment d’arribar a la feina cinc minuts abans, marxar cinc minuts més tard. No cal mitja hora per esmorzar, ni dues hores per dinar. Quan es fuma no es produeix. Internet és per treballar.
Tots junts hem d’entendre que els nostre futur passa per tenir una millor educació, per recuperar els valors de l’esforç i la responsabilitat. Per invertir en tecnologia i investigació…
Però no.
Les empreses, amb una caiguda dingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur…

Malgrat la evident importància dels Estat Units i el poder d’influència que te el seu president en tot el món, la elecció de l’amic Hussein com a passatger de l’Air Force One no ens traurà de la crisi actual.
Obama controlarà la despesa pública, els impostos i les polítiques del seu país, en cap cas les del nostre.
Nosaltres seguim en mans dels governs espanyol, europeu i català (citats per ordre d’incompetència) i la cosa no pinta millor avui que ahir.

Molts, entre els que jo m’he comptat en alguns moments, creuen que amb la crisis econòmica que afecta al nostre primer món s’aturarà la onada de immigrants que es juguen la vida per tenir-ne una de millor. Aquesta setmana hem descobert la veritat de la forma més horrible, la crisi que nosaltres vivim només serà un incentiu per a la immigració.
Si aquí puja el preu del combustible, allà pujarà el preu del blat o de l’aigua. Nosaltres patirem per arribar a final de mes, per pagar la quota de la visa. Ells patiran per menjar i per comprar medicaments. La seva solució lògica serà tornar a mirar cap al nord. Travessar deserts de sorra i d’aigua per tal d’arribar a la terra promesa. Encara que el viatge sigui molt car, més car del que alguns imaginen.
Aquest dilluns van trobar una pastera en la que faltaven tretze adults i un infant. Aquesta matinada han pogut rescatar una pastera on havien mort sis adults i nou infants.
Hem d’estar preparats per l’allau que ve. Hem d’estar preparats per rebre’ls, i que el que és més important, si som dignes de ser anomenats humans, hem d’estar preparats per acollir-los.

Vull felicitar a Nicole. Avui, 6 de desembre, Nicole Vienneau ha fet 33 anys. Nicole és una excursionista nascuda a Canada. El dia 31 de març d’aquest any va deixar la seva habitació de l’hotel Cairo, a la ciutat de Hama, a Siria. Més tard pensava tornar per això va deixar la seva motxila a l’habitació. (more…)

Aquest dissabte es preparen dues manifestacions. D’una banda una manifestació convocada per la PDD y l’altra per la LFP. La de la PDD (Plataforma per el Dret a Decidir) vol dur als carrers de Barcelona el malestar i “desafecció” de la població. La de la LFP (Lliga de Futbol Professional) durà als camps de gespa la confrontació entre la selecció catalana a l’exili i el equip dels funcionaris desplaçats a “provincias”. Mentres tant hi ha dues noticies que han passat relativament desapercebudes. (more…)

Segons sembla, hi ha propostes serioses de composar una lletra per a l’himne espanyol. Aquesta no es la darrera vegada que es tracta de crear una lletra per a la citada cançó, hi ha hagut diversos intents de composar una lletra, amb més o menys èxit i major o menor grau de popularitat. En aquest cas la iniciativa es del president del Comite Olimpic Espanyol, que creu que els esportistes necessiten l’aport addicional de testosterona que suposa cantar un himne abans de la competició.
Hi ha hagut propostes per tal de fer que l’himne sigui redactat en català o en altres llengües de l’estat. Per molts això pot semblar una barbaritat, però no seria el primer cas, per exemple l’himne de Pakistan no està escrit en Urdú sinó en Persa, i l’himne de Sudafrica està escrit amb cinc de les onze llengües de l’estat.
Per la meva part, m’importa poc si la lletra està en català o en castellà, el que m’interessa realment es qui es l’autor, i en aquest tema tinc una proposta: Pepe Rubianes.

“Nearly all men can stand adversity, but if you want to test a man’s character, give him power.”
Abraham Lincoln

La meva intenció era escriure un epíleg sobre la anècdota sobre la wikipedia en espanyol respecte a un correu electrònic que vaig rebre dies després de ser bloquejat, però els designis del Senyor son inescrutables i les coses han canviat un poc. Donat que en la meva història només hi era la meva versió, vaig contactar amb el bibliotecari que em va bloquejar per a: a) donat que l’article el mencionava, encara que sense identificar-lo, crec que es part implicada i te dret a saber que es parla d’ell i b) crec que no hi ha història si no hi ha la versió de les dues parts.
Així que la història tindrà dos epílegs (o qui sap…). (more…)