L’altre dia vaig tenir un somni. Vaig somiar que anava a canviar-me el cotxe, que ja toca. Al concessionari, el venedor em mostra un model fantàstic: no cal posar-li benzina, sense límit de velocitat, còmode i silenciós. Una passada. El venedor em diu que no em cal patir per la velocitat o per la carretera, literalment diu: “Pise a fondo”. (more…)
Les empreses, amb una caiguda d’ingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur, redueixen la seva despesa, adquirint menys productes i generant una minva encara més gran d’ingressos a les empreses.
Les empreses demanen finançament als bancs, finançament que es denegat per por a un increment de la morositat. Les empreses, ara sense finançament, han de deixar de pagar a alguns dels seus proveïdors. Aquests proveïdors – empreses ells mateixos – degut als impagats no poden fer front als seus deutes amb els bancs, per tant s’incrementa la morositat que aquests darrers pateixen.
Els treballadors que encara tenen feina, decideixen reduir la seva despesa i mirar d’estalviar un poc: que no sabem on ens durà el futur. Es redueix el consum, cauen les vendes i moltes empreses han de reduir plantilles, convertint aquell futur incert i temut en un present terrible.
Els bancs deneguen una hipoteca a una família, a la mateixa família a qui fa dos anys haguessin concedit la hipoteca i un poc més per canviar-se el cotxe. Un cop més el banc te por a la morositat. Aquesta família no pot comprar la casa que, un promotor quasi ofegat i una immobiliària que fa mesos que veu com les fotos de l’aparador engrogueixen per el sol, li ofereixen. El promotor acaba perdent la casa, que es queda el banc, i que acabarà venent a una subhasta per una fracció dels interessos que hagués obtingut de la hipoteca denegada. La immobiliària ha dacomiadar als seus venedors, que reduint de cop el seu ritme de vida, deixen de consumir productes, productes fabricats en empreses que tenen treballadors que no podran obtenir hipoteques.
El govern, preocupat per el dèficit, redueix la despesa de determinats ministeris, conselleries, etc… Les empreses que donaven serveis a l’administració redueixen els seus ingressos, i per tant paguen menys impostos.
I així podríem seguir tant i com volguéssim.
Es tracta d’una roda que va baixant per una pendent, i que cada cop gira més ràpid. Pot ser convindria recordar quina era la situació fa sis o nou mesos per adonar-se de la velocitat a la que estan passant les coses.
Quina és la solució?
Que el govern deixi de ser curt de mires, s’ha destar a l’alçada de les circumstàncies. I si no poden, que marxin. Calen mesures, contundents i decidides. Ara.
Que els bancs abandonin la mentalitat a curt termini i el campi qui pugui. Ara no és el moment de grans beneficis, és el moment de posar la llavor d’un sistema bancari més fort i consolidat. La base del sistema capitalista es l’assumpció de riscs, i de vegades cal tenir perdudes avui per tal de tenir bons resultats el mes vinent.
Els empresaris no necessiten un acomiadament més barat, necessiten poder vendre més, necessiten produir millor i necessiten poder vendre allà on els seus productes siguin requerits. Cal que les administracions i les entitats financeres col·laborin amb les empreses, sobretot en un país que ha de canviar d’una economia basada en la construcció a una basada en la logística, la productivitat, la qualitat, els serveis…
Els treballador han d’entendre que ara és el moment d’arribar a la feina cinc minuts abans, marxar cinc minuts més tard. No cal mitja hora per esmorzar, ni dues hores per dinar. Quan es fuma no es produeix. Internet és per treballar.
Tots junts hem d’entendre que els nostre futur passa per tenir una millor educació, per recuperar els valors de l’esforç i la responsabilitat. Per invertir en tecnologia i investigació…
Però no.
Les empreses, amb una caiguda dingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur…
Malgrat la evident importància dels Estat Units i el poder d’influència que te el seu president en tot el món, la elecció de l’amic Hussein com a passatger de l’Air Force One no ens traurà de la crisi actual.
Obama controlarà la despesa pública, els impostos i les polítiques del seu país, en cap cas les del nostre.
Nosaltres seguim en mans dels governs espanyol, europeu i català (citats per ordre d’incompetència) i la cosa no pinta millor avui que ahir.
Molts, entre els que jo m’he comptat en alguns moments, creuen que amb la crisis econòmica que afecta al nostre primer món s’aturarà la onada de immigrants que es juguen la vida per tenir-ne una de millor. Aquesta setmana hem descobert la veritat de la forma més horrible, la crisi que nosaltres vivim només serà un incentiu per a la immigració.
Si aquí puja el preu del combustible, allà pujarà el preu del blat o de l’aigua. Nosaltres patirem per arribar a final de mes, per pagar la quota de la visa. Ells patiran per menjar i per comprar medicaments. La seva solució lògica serà tornar a mirar cap al nord. Travessar deserts de sorra i d’aigua per tal d’arribar a la terra promesa. Encara que el viatge sigui molt car, més car del que alguns imaginen.
Aquest dilluns van trobar una pastera en la que faltaven tretze adults i un infant. Aquesta matinada han pogut rescatar una pastera on havien mort sis adults i nou infants.
Hem d’estar preparats per l’allau que ve. Hem d’estar preparats per rebre’ls, i que el que és més important, si som dignes de ser anomenats humans, hem d’estar preparats per acollir-los.
Es increïble com ens poden aixecar la camisa tant tranquil·lament les persones que es suposa que ens han de defensar. La comissaria de la Unió Europea per a les Telecomunicacions, la luxemburguesa Viviane Reding ha dit que pot ser hauríem de pagar per rebre trucades al mòbil, igual que paguem per fer-les. Segons sembla aquest és el model que hi ha als Estats Units, i allà paguen menys que aquí. (more…)
Què és una inversió? La segona accepció de la 23ena edició del Diccionari de la Lengua Española de la Real Academia diu literalment: “Homosexualidad”. Sense comentaris. (more…)
La teoria monetarista clàssica diu que els tipus d’interès han de servir per controlar la inflació. I això pot ser era cert fa temps, però ara ja no és així, encara diria més, pujar els tipus d’interès és equivalent a pujar la inflació. (more…)
Suposem que jo tinc una habitació que te les finestres sense vidres. Suposem que s’ha acabat el bon temps i ara comença a arribar el fred. Segurament em consideraríeu un boig si pretenc mantenir la temperatura de l’habitació dins dels marges del que és acceptable per mig d’estufes, calefactors i radiadors. Pensareu que el cost d’intentar mantenir la temperatura d’aquestes maneres serà molt més elevat que el cost de posar vidres. I el que és pitjor, al final, en les nits més fredes de l’hivern no podré mantenir la temperatura per molts radiadors que hi posi. (more…)
