La roda que baixa
Les empreses, amb una caiguda d’ingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur, redueixen la seva despesa, adquirint menys productes i generant una minva encara més gran d’ingressos a les empreses.
Les empreses demanen finançament als bancs, finançament que es denegat per por a un increment de la morositat. Les empreses, ara sense finançament, han de deixar de pagar a alguns dels seus proveïdors. Aquests proveïdors – empreses ells mateixos – degut als impagats no poden fer front als seus deutes amb els bancs, per tant s’incrementa la morositat que aquests darrers pateixen.
Els treballadors que encara tenen feina, decideixen reduir la seva despesa i mirar d’estalviar un poc: que no sabem on ens durà el futur. Es redueix el consum, cauen les vendes i moltes empreses han de reduir plantilles, convertint aquell futur incert i temut en un present terrible.
Els bancs deneguen una hipoteca a una família, a la mateixa família a qui fa dos anys haguessin concedit la hipoteca i un poc més per canviar-se el cotxe. Un cop més el banc te por a la morositat. Aquesta família no pot comprar la casa que, un promotor quasi ofegat i una immobiliària que fa mesos que veu com les fotos de l’aparador engrogueixen per el sol, li ofereixen. El promotor acaba perdent la casa, que es queda el banc, i que acabarà venent a una subhasta per una fracció dels interessos que hagués obtingut de la hipoteca denegada. La immobiliària ha dacomiadar als seus venedors, que reduint de cop el seu ritme de vida, deixen de consumir productes, productes fabricats en empreses que tenen treballadors que no podran obtenir hipoteques.
El govern, preocupat per el dèficit, redueix la despesa de determinats ministeris, conselleries, etc… Les empreses que donaven serveis a l’administració redueixen els seus ingressos, i per tant paguen menys impostos.
I així podríem seguir tant i com volguéssim.
Es tracta d’una roda que va baixant per una pendent, i que cada cop gira més ràpid. Pot ser convindria recordar quina era la situació fa sis o nou mesos per adonar-se de la velocitat a la que estan passant les coses.
Quina és la solució?
Que el govern deixi de ser curt de mires, s’ha destar a l’alçada de les circumstàncies. I si no poden, que marxin. Calen mesures, contundents i decidides. Ara.
Que els bancs abandonin la mentalitat a curt termini i el campi qui pugui. Ara no és el moment de grans beneficis, és el moment de posar la llavor d’un sistema bancari més fort i consolidat. La base del sistema capitalista es l’assumpció de riscs, i de vegades cal tenir perdudes avui per tal de tenir bons resultats el mes vinent.
Els empresaris no necessiten un acomiadament més barat, necessiten poder vendre més, necessiten produir millor i necessiten poder vendre allà on els seus productes siguin requerits. Cal que les administracions i les entitats financeres col·laborin amb les empreses, sobretot en un país que ha de canviar d’una economia basada en la construcció a una basada en la logística, la productivitat, la qualitat, els serveis…
Els treballador han d’entendre que ara és el moment d’arribar a la feina cinc minuts abans, marxar cinc minuts més tard. No cal mitja hora per esmorzar, ni dues hores per dinar. Quan es fuma no es produeix. Internet és per treballar.
Tots junts hem d’entendre que els nostre futur passa per tenir una millor educació, per recuperar els valors de l’esforç i la responsabilitat. Per invertir en tecnologia i investigació…
Però no.
Les empreses, amb una caiguda dingressos, acomiaden als treballadors. Aquests treballadors, ara a l’atur…
